LA PALAIA POLIS (SANT MARTÍ D’EMPÚRIES)

Durant totes les Eres aquest territori, avui dividit administrativament en dues comarques, ha estat una de les portes d’entrada a la Península de pobles, invasions i també tendències. En certes ocasions van arribar creuant els Pirineus, en altres casos ho van fer per mar. Així van ser primer els grecs, els quals van batejar aquest espai amb el nom d’Emporion (mercat) i després els romans que van iniciar des d’aquí la conquesta i la romanització de la península. Ja en els nostres dies, el litoral que recorre aquesta terra és conegut com a Costa Brava, una denominació molt turística la qual ofereix entre els seus paratges les pedres més vetustes, vestigis de cultures extingides o encisadors racons de trets medievals que, malauradament, han de conviure amb altres tipus de construccions menys evocadores. Però malgrat aquestes malifetes urbanístiques, continua sent l’Empordà, de color blanc, verd pi, blau de mar i roca viva.

Per Josep M. Roselló

LA PALAIA POLIS (Sant Martí d’Empúries)
Fa més de 2.500 anys els grecs competien contra una formidable potència comercial i marina a la Mediterrània, els fenicis. Aquests emetien moneda de qualitat i brandaven contundents armes que feien d’ells un enemic considerable, tant en el terreny militar com en el comercial. Els grecs es trobaven immersos en la tasca d’esbrinar d’on, els seus competidors, extreien metalls tan preats. És molt probable que es dugueren a terme operacions d’espionatge comercial, potser les primeres de la Història, fins que els grecs van trobar el lloc, just a l’altre extrem de la Mediterrània, al Sud de la península del Gran Riu; aquest “gran riu” era l’Ebre, el riu dels ibers i la península, la ibèrica. Les mines de metalls cobejades es trobaven a l’actual Andalusia, l’antiga Tartessos.

La tenacitat que va moure als grecs a buscar les explotacions mineres va ser el motor de la seva expansió comercial, ja que va aguditzar el sentit oportunista d’aquest poble que va fundar en tota la Mediterrània abrics i ports amics que li permetrien una notable expansió comercial, des d’Andalusia fins a Ligúria. Entre d’altres van fundar Massalia (Marsella) o Rodhe (Roses), al tombant del Cap de Creus. Més al sud d’aquesta, van albirar una petita illa que tancava el pas a una cala formada per la desembocadura del riu Fluvià. En ella van establir un petit nucli, l’objectiu principal del qual seria l’intercanvi de productes i matèries primeres amb els ibers del lloc. Aquest emplaçament insular és conegut històricament amb el nom de Palaia Polis (ciutat antiga) que avui es troba unit a terra ferma i, des de llavors ha estat habitat en totes les èpoques; fins i tot la nostra, a la que ha arribat amb el nom de Sant Martí d’Empúries.

GRECS i INDIKETES
El principal objectiu dels grecs en aquestes latituds de la Mediterrània era promocionar el comerç. En els seus plans no hi entraven estratègies militars, ni conquestes territorials, el seu procediment aquí sempre va ser pragmàtic; aquest era un territori llunyà i el més pràctic que es podia fer era establir assentaments i cercar aliances. En aquella època, la cultura ibera era l’autòctona de la zona i en aquest espai on es va fundar la Palaia Polis hi vivien els indiketes. Una de les moltes tribus iberes que van poblar la Península; molt proclius als tractes mercantils amb els visitants, ja que se sap que havien mantingut contactes amb etruscs i fenicis arribats fins aquestes costes i que no sembla que fossin rebuts malament. Els grecs foceus van ser un més d’aquests visitants que aquí van venir a negociar. De tots aquests contactes ens queden, com a testimoni, els nombrosos estris i objectes de manufactura forana que s’han trobat a la zona.

Cap al segle IX a.C. una expedició atenesa va haver de fundar una colònia a l’actual Turquia, sobre el golf d’Esmirna, coneguda amb el nom de Focea. La mítica grega atribueix als foceus la consideració de ser notables navegants i la història així ho corrobora gràcies a què s’ha pogut seguir el rastre dels seus itineraris amb una relativa facilitat, en especial a la Provença (fundació de Massalia, la moderna Marsella, també de Niça, Agde, Canes i d’altres). Al cap i a la fi altres grecs, els rodis, havien fundat el que avui és Roses un emplaçament costaner pròxim, una mica més al nord, així és que els foceus es van instal·lar aquí; és possible que per pura estratègia competitiva.

NEÀPOLIS
Els foceus van jutjar idoni el lloc per establir-hi un assentament comercial permanent, la Palaia Polis, fet que va succeir a mitjans del segle VI a.C. Amb el temps van delimitar, ja a terra ferma, un espai que faria les funcions de mercat d’intercanvi, la paraula grega que definia tal acció era emporion, que més tard va transcendir a aquest lloc per designar a tot el territori que s’estenia entre el cap de Creus i el riu Fluvià, amb el temps la denominació va continuar expandint-se fins a incloure un ampli espai entre el Pirineu i la Vall d’Aro, aproximadament el que avui ocupen el Baix i l’Alt Empordà.

Però abans que tot això succeís, bona part de la colònia de la Palaia Polis es va establir de manera fixa al mercat de terra ferma, fundant un nou nucli: Neàpolis o ciutat nova, seria per la unió d’ambdós assentaments el que donaria lloc a un únic nom, Emporion, del qual deriva la paraula Empordà.

ANNÍBAL I ESCIPIÓ
En el segle III a.C., dues grans potències mediterrànies, Roma i Cartago es trobaven enfrontades en un cicle de guerres conegudes com a Púniques, en les quals la Península Ibèrica jugaria un paper destacat en trobar-se sota el control dels grecs i, majoritàriament, dels cartaginesos. Roma anava a imposar-se en les tres guerres púniques, però a un preu elevat i amb unes conseqüències transcendentals per a la nostra península.

Durant la segona de les conteses, les colònies gregues peninsulars eren, majoritàriament, aliades de Roma però un general cartaginès, Anníbal, amenaçava de posar fi a aquesta situació i fins i tot a la mateixa ciutat de Roma. Anníbal havia reunit un descomunal exèrcit amb la idea de travessar els Pirineus i després els Alps per caure sobre la capital. La idea semblava absurda però els romans no la van menystenir. L’any 218 a.C. una flota comandada per Gneu Corneli Escipió va tocar terra a la colònia d’Emporion, amb l’objectiu d’interceptar l’avenç d’Anníbal i tallar el mal d’arrel abans que arribés als Pirineus. Però Escipió va arribar tard, quan va desplegar el seu exèrcit al país sol havien ibers i aliats grecs, però en aquell moment el cartaginès ja es trobava atacant els estreps pirinencs.

Es pot dir que les platges de Sant Martí d’Empuries van ser el punt de partida de la romanització peninsular i ja res seria igual, els romans es van quedar a Emporion i van instal·lar la seva base militar gràcies al port proper, protegit pel dic que encara avui podem veure; sent aquí on Iberia, va començar a convertir-se lentament en Hispania.

Un segle més tard Emporion ja era Emporiae i el lloc ja era més que un mercat una ciutadella i una base militar de primer ordre. Fins que en temps de l’emperador August l’hi va ser concedida la notòria titularitat de Municipum.

DECLIVIS
Al segle II de la nostra Era altres colònies costaneres van emergir amb gran força, en especial Tarraco que va acabar sent un nou nucli de centralitat que va eclipsar tots els altres; en aquell moment Emporiae va declinar, fins al punt que, a finals d’aquell segle es trobava pràcticament deshabitada, mentre un mar de dunes (encara avui visibles a tocar de les platges), avançava sobre l’antic assentament; sols la Palaia Polis va retenir un nucli mínim de població, però la resta, va caure en l’oblit i el desús, llevat de fer la funció de cementiri, doncs en això es va convertir l’antiga Emporion.

El segle V seria l’últim de l’existència de l’Imperi Romà Occidental, tot i què potser molt abans, aquest imperi ja era més nominal que real. Sobre aquest període a la zona, hi ha més vaguetats que certeses; els visigots senyorejaven toscament la regió, tal com anaven fent des de feia temps a bona part de la península des de molt abans de la data històrica de la caiguda de Roma.

Sembla que durant aquell període, els visigots alcen una senzilla església, al lloc on avui hi ha l’actual, al centre de Sant Martí, alhora que l’antiga illa va quedar unida a terra ferma tal com la podem veure en l’actualitat. L’any 812, Carlemany la defineix com a capital carolíngia del Comtat d’Empúries dins la Marca Hispànica. Així seria fins que el segle XI, Gausfred I talla les relacions amb el regne franc, moment en què la Casa Comtal d’Empúries rivalitza amb la de Barcelona. Durant aquell període fins i tot s’encunyà moneda pròpia fins que el 1079, es jutja que la seva proximitat al mar és massa exposada a possibles atacs o invasions, per la qual cosa la capital es trasllada, terra endins, a Castelló d’Empùries.

El Comtat d’Empúries va quedar annexionat a la Corona d’Aragó el segle XIV, fins a aquell moment havia estat el més bel·ligerant i independent de la Catalunya Vella. Aquest fet va iniciar un nou declivi per a Sant Martí que va passar a quedar relegada a les activitats relacionades amb la pesca. Ja al segle XVI, pescadors de Sant Martí van fundar l’actual nucli de L’Escala, un parell de quilòmetres més al Sud; avui és una de les localitats més destacades de la Costa Brava enterament dedicada al turisme.

L’ESGLÈSIA DE SANT MARTÍ D’EMPÚRIES
Enclavada sobre el punt més elevat de l’antiga Palaia Polis, es troba la petita i bella església. El fet d’estar orientada a la sortida del sol, per l’Est, ens delata l’origen pagà d’una primigènia construcció que, segles després seria cristianitzada, probablement, cap al segle IV, on es registren per la zona les aventures de Sant Feliu conegut com l’africà. Un primitiu apòstol arribat de l’Àfrica (com la majoria dels que van cristianitzar la nostra península), que es “va especialitzar” en “alliberar” aquests i altres nadius de les servituds del paganisme; naturalment, per inculcar les pròpies del cristianisme. Així sabem per l’Abat Oliba de Vic que el sant: “…alliberà Barcelona i Empúries de l’error dels ídols, mostrant-los el veritable camí… “.

Les primeres dades oficials de l’edifici ens arriben de l’any 834; però hi ha un altar de marbre blanc que encara es conserva i que ha estat datat en períodes paleocristians, concretament del segle V; per això, encara que les notícies ens arribin del segle IX, cal suposar que un edifici cristià o cristianitzat ja funcionava en aquest lloc des de molt abans.

A la façana hi podem apreciar diverses làpides de marbre incrustades; una d’elles ens remet al Comte Gausbert com a reconstructor de l’edifici, doncs “…jeia oblidat en vetustes ruïnes, consagrades a l’advocació de Sant Martí. “.

Una altra làpida ens recorda una nova reconstrucció durant el segle XIII, època a què pertany una majestuosa pila baptismal ornada amb arcs llombards, que es troba a l’interior de l’edifici; mentre que l’actual altar és del segle X. Damunt l’entrada, una altra inscripció cita una altra restauració iniciada en la festivitat de Santa Margarida de l’any 1507.

DADES D’INTERÈS PER LA VISITA
Ens trobem davant d’un escenari d’indubtable interès paisatgístic i lúdic, però també d’un pes històric d’alt calat, d’acord amb diversos fets aquí esdevinguts i de gran rellevància tant en la Història de Catalunya com de la Península Ibèrica.

Avui en dia, Sant Martí d’Empúries és un nucli annex al municipi de L’Escala, d’un interès turístic inqüestionable malgrat la seva menuda mida (amb prou feines vuit o nou carrers i un parell de placetes). El seu aspecte actual en res no déu recordar al dels seus orígens grecs, però en canvi, ens ofereix com tants altres pobles de l’Empordà l’atractiu visual de l’època medieval, amb el seu recinte emmurallat i els seus carrerons estrets que s’hi aboquen davant de l’església i el mar. Les platges són grans, de sorra fina, tan poc habitual a la Costa Bava. El seu veïnatge amb l’animada població de L’Escala i les ruïnes d’Empùries, fan d’aquest un lloc d’indubtable atractiu.

Sant Martí ens ofereix història –la seva i la nostra–, bellesa, calma i un panorama idíl·lic, emmarcat entre la mar, les seves platges i l’antic dic que van erigir els grecs per protegir les seves embarcacions; aquesta és l’estampa que ofereix Sant Martí d’Empùries, l’antiga Palaia Polis.

COM ARRIBAR-HI
Per l’autopista A-7, Barcelona-La Jonquera, per la sortida 5 en direcció a L’Escala. Després d’uns 20 quilòmetres de bona carretera arribarem a una rotonda indicada que ens posicionarà en direcció a Sant Martí i, després de dos quilòmetres apareixerem just davant de les seves muralles.

ALLOTJAMENT
És possible passar la nit, un cap de setmana i fins i tot unes vacances a Sant Martí, pregunteu a qualsevol dels restaurants de la plaça; però hi ha poques habitacions i bo serà preveure amb antelació.

ACTIVITATS
Museu Arqueològic de les Ruïnes d’Empúries. D’obligada visita per apreciar el traçat grec de la polis i el de l’Emporiae romana, així com el seu interessant Centre d’Interpretació. En els mesos d’estiu podem alternar la visita amb entrades i sortides a la platja, que disposa de dutxes i serveis.

Passeig pel camí de les dunes. Molt agradable cap al tard, discorre paral·lel a la costa fins a arribar a l’Escala (1,5 kms. aprox.).

Passeigs a cavall. Hípiques a l’entrada de la població.