LA MATANÇA DE BESIÈRS (1209)
LA MATANÇA DE BESIÈRS (1209)
La ciutat occitana de Besièrs patí una de les pitjors massacres de l’Edat Mitjana europea, en el transcurs de la Croada contra els Albigesos. Però abans, situem-nos en el context. Durant el segle XII havia sorgit a Europa Occidental una nova manera d’entendre el Cristianisme, que pretenia retornar als orígens de la vida quotidiana de les primeres comunitats cristianes, basades en l’austeritat, la fraternitat i una religiositat molt més espiritual.
Els Bons Homes i les Bones Dones, els anomenats despectivament “Càtars”, criticaven la corrupció, la connivència amb el poder civil i polític i l’opulència en què vivia l’alt clergat medieval, que allunyava l’Església Catòlica del vertader missatge cristià. També la interpretació dels dogmes religiosos enfrontaven els càtars amb el Catolicisme, perquè els “heretges” explicaven la vida i el món amb una concepció dualista, basada en l’eterna lluita entre el Bé (Déu) i el Mal (el dimoni), on les persones vivim en un món fals creat pel Mal i després de diverses reencarnacions arribarem, si som mereixedors, a l’altre món perfecte i pur, el Paradís.
Els Càtars no creien ni donaven cap mena de culte ni a la Verge Maria ni als sants, i reduïen els sagraments a només un, el “consolamentum” amb la imposició de mans efectuada per un Perfecte (una mena de sacerdot dins de la comunitat). Consideraven l’Antic Testament de la Bíblia un cúmul d’horribles assassinats, i només llegien el Nou Testament, especial ment l’Evangeli de Sant Joan. No construïen temples i efectuaven els seus rituals a les cases particulars dels creients o enmig de la natura, en boscos, coves…
No menjaven carn, perquè creien que una persona podia reencarnar-se en un animal, i per tant, podien ingerir un germà. I intentaven mantenir una clara igualtat entre homes i dones, atorgant presència i poder al gènere femení dins de les seves comunitats, que contrastava amb el misoginisme habitual medieval i catòlic de l’època. El Catarisme no fou l’única dissidència que sorgí durant l’Edat Mitjana a Europa dins del Cristianisme. Aleshores, per què aquesta fou tan durament perseguida i reprimida fins a l’extermini?
L’explicació fonamental era que fou segurament l’única durant aquells segles medievals que vertaderament amenaçà el monopoli religiós que posseïa l’Església Catòlica, sobretot en alguns països europeus. L’epicentre fou Occitània, on molts nobles i senyors abraçaren la fe càtara, i s’estengué per països veïns com Catalunya o el nord de la Península Italiana. Inicialment, el Catolicisme intentà lluitar contra la dissidència “herètica” amb col·loquis, reunions i debats entre Càtars i Catòlics, desenvolupats de manera pacífica, però en veure que els ensenyaments “herètics” continuaven essent difosos amb vehemència.
Finalment, només mancava l’espurna per dirigir la solució del conflicte envers la utilització de la violència. I arribà amb la mort en estranyes circumstàncies del legat papal, en Pèire de Castèlnòu, el dia 15 de Gener de 1208 a Sant Gèli (Occitània). El Papa Innocenci III culpà al comte de Tolosa, Raimon VI, d’ésser l’instigador de l’assassinat, i exigí l’extirpació definitiva del moviment herètic dels seus dominis i feus. El comte negà cap mena d’implicació. Després de diverses missives cada vegada més amenaçadores des de Roma, i mesurar les forces, el Bisbe de Roma proclamà la Croada contra els heretges albigesos el dia 10 de Març de 1208, la primera de cristians contra altres cristians i demanà a la monarquia francesa que intervingués de manera decidida i ferma.
Inicialment, el rei francès, Felip, dubtà sobre la seva pròpia intervenció, atès que mantenia altres conflictes al nord del seu regne i no confiava en una segura victòria de la Croada. Però la possibilitat de dominar la rebel aristocràcia occitana i la submissió d’aquells feus que, teòricament retien vassallatge a la monarquia francesa però que a la pràctica s’autogovernaven tot sols, era un desenllaç molt desitjós per a la cort parisenca. El jurament (creïble o fals) del comte Raimon VI abjurant totalment de la fe càtara i amb la promesa de perseguir els “heretges” dels seus feus no aconseguí aturar la Croada.
L’exèrcit de la Croada, reunit a Lió, inicià la seva ruta el 24 de Juny de 1209, seguint el curs del riu Roina. Com a legat i representant papal fou nomenat l’abat de Citeaux (Borgonya), l’Arnaud Almaric, i com a màxima autoritat militar i cap de la Croada, el noble catòlic Simon de Montfort, baró del mateix Montfort al nord de França i comte de Leicester (Anglaterra).
El comte Ramon VI de Tolosa s’uní, d’acord amb el seu jurament a Sant Gèli, amb l’exèrcit croat a Montelimar. L’adhesió del comte, encara que no aportà soldats, provocà que l’exèrcit croat es dirigís cap a les terres del seu nebot, el vescomte de Besièrs i Carcassona, Ramon Rogièr. La primera vila que caigué fou Puèg-la-roca, que no disposava de defensa. Després destruïren Gontand i saquejaren Tonens. Cassanuèlh resistí durant cinc dies, i com a represàlia per la seva resistència, una cinquantena de creients fou executada a la foguera, després d’un simulacre de judici. Després de la caiguda de Montpelhièr el 20 de Juliol, després d’una gran resistència i l’execució també de creients, el mateix vescomte Ramon Rogièr volgué parlamentar directament amb els caps de la Croada per a aturar la massacre, però no fou rebut i hagué de fugir per por a ésser capturat amb els cinc cavallers que l’acompanyaven.
Ramon Rogièr tornà a Besièrs, on esperaven notícies d’alguna mena de treva, però la resposta del noble fou clara: Besièrs s’havia de preparar i defensar d’un gran atac. Davant l’oferta feta als jueus i als Bons Homes de fugir, ambdues comunitats s’oposaren. El jove vescomte marxà amb altres cavallers per a avisar les viles veïnes i a la recerca de reforços, acompanyats d’una vintena d’ancians jueus que preferiren abandonar la ciutat. Besièrs restava sota el govern dels cònsols municipals.
Besièrs es preparà per a la defensa, malgrat les dimensions de l’exèrcit enemic. Arribats els croats i acampats a la riba esquerra del riu Òrb, en Renaud de Montpeirós, el bisbe catòlic de Besièrs, acompanyat per dos clergues i muntat en una mula, es dirigí als habitants. Portaven en pergamins escrites les condicions de la rendició. El bisbe catòlic gaudia d’una imatge d’home “venerable, per la seva edat, vida i ciència”, segons explicà el cronista Pierre de Vaux-de-Cernay.
El govern municipal reuní la població a l’església romànica, construïda pel mestre Gervasi, per a decidir si la vila es rendia. El bisbe Renaud els proposà la salvació si lliuraven els 222 “heretges” censats als croats (segurament molts d’aquests càtars pertanyents a les classes benestants) o si els catòlics marxaven temporalment de Besièrs deixant la ciutat només amb els “heretges”, però els habitants de Besièrs es negaren a lliurar els seus propis veïns, amb els qui mantenien una bona convivència.
No volien trair els seus conciutadans, potser alguns d’ells familiars seus. Segons expliquen les cròniques, els habitants que professaven les creences dels Bons Homes i les Bones Dones afirmaren “que es deixarien ofegar en la mar salada abans de consentir a aquestes proposicions. Preferien morir herètics que no viure catòlics”. El seguici croat marxà de la vila, davant les queixes fermes i evidents dels habitants de la ciutat. Arnaud Almeric de Citeaux s’enfurismà considerablement en conèixer la resposta dels habitants de Besièrs, i prometé davant dels assistents que arrasaria tota la vila. El dia 22 de Juliol, uns centenars d’homes armats sortí de la ciutat, potser per demostrar que Besièrs no es rendiria sense batalla, o potser per guanyar temps a l’espera dels reforços que cercava el vescomte. Altres versions expliquen que croats i besierencs començaren a insultar-se i que aquests habitants sortiren per a enfrontar-se amb els croats i mataren un dels “ribalds” al “Pont Vièlh”, o que fou una desencertada operació de reconeixement del terreny que obrí les portes de la ciutat als assetjadors.
Molt poc organitzats, tot just el seu cap veié que venia la primera línia dels croats, ordenà el retorn a la vila, però la manca de coordinació provocà que les portes no es poguessin tancar abans que entressin alguns soldats croats. Si no s’hagués produït aquesta imprudent acció, segurament Besièrs hauria pogut resistir unes setmanes, per la fortalesa de les seves muralles, i potser hauria pogut rebre reforços. Els mateixos caps de la Croada temien un setge llarg i potser que arribés ajuda exterior pels habitants de la ciutat, i aprofitaren aquesta oportunitat. Des de les muralles, començà una pluja de pedres, fletxes i oli bullint, però malgrat patir moltes baixes, els croats resistiren amb els seus escuts i les seves proteccions.
Al vespre, la ciutat ja havia estat conquerida i els seus habitants s’havien refugiat a la catedral. Davant la pregunta sobre com havien de distingir els catòlics dels “heretges”, a Arnaud Almeric de Citeaux li és atribuïda la tristament famosa sentència: “Mateu-los a tots, que Déu ja distingirà els seus.”, segons explica Caesarius zum Heisterbach a “Dialogus miraculorum”, escrita uns quinze anys després dels fets. Guillermo de Tudela a la “Cansó de la Crosada” explica que “Els barons de França i dels voltants de París, clergues i laics, prínceps i marquesos, tots i cadascun, convingueren entre ells que a tota ciutat que no volgués rendir-se davant l’exèrcit, tothom, des del moment en què fos ocupada, seria passat per l’espasa i la mort. Així no hi hauria ningú que no volgués rendir- se, per la por que tindrien. Per aquesta raó foren assassinats en massa els habitants de Besièrs.”.
La conquesta de Besièrs fou una matança injustificada mai no vista des de feia molts segles a l’Europa Occidental. Les xifres de víctimes oscil·len entre vuit mil i vint mil segons les versions. No foren respectats ni nens, ni dones, ni ancians ni malalts. Tampoc ni la catedral ni les altres esglésies de la vila, considerades territori sagrat i protegit de la violència i l’assassinat, restaren lliures de la massacre. Però sembla que ni els mateixos capellans catòlics s’escaparen a la mort violenta, malgrat que sortiren pels carrers amb els seus vestits sacerdotals catòlics i crucifixos en mà demanant clemència i respecte al dret d’asil als temples per a tots els besierencs, tant catòlics com “heretges”. Moltes persones es volgueren protegir entrant a l’Església de la Magdalena, que curiosament aquell dia celebrava la seva solemnitat dedicada a Santa Maria Magdalena. Però tampoc allà foren respectats aquells que demanaven protecció. Totes les cases foren saquejades a la recerca de diners o joies. Fins i tot, s’endugueren els crucifixos i l’aixovar religiós dels temples catòlics.
Curiosa actitud d’uns soldats que pretenien defensar la fe catòlica, i que ens mostra el vertader tarannà de la Croada. Segurament es pretenia que tothom pogués observar què passaria a les altres viles que no volguessin rendir-se. Tot un avís per a navegants. Però tampoc no devem oblidar que una part important dels integrants de l’exèrcit croat eren mercenaris o homes sense ni feina ni terres, que s’havien enrolat a la Croada a la recerca de fortuna o compensacions econòmiques.
A continuació, amb torxes els soldats calaren foc a tota la vila. Algunes versions expliquen que, l’incendi, fou una resposta dels “ribalds” quan els soldats i cavallers els arrabassaren tot allò que ja havien pres com a botí i els expulsaren de les cases de la vila. Tot restà reduït a cendres (fins i tot les campanes de la catedral es fongueren) i les muralles caigueren. Arnaud Almeric de Citeaux escrigué, ple d’orgull i sense cap mena de llàstima ni misericòrdia, al Papa Innocenci III: “Els nostres valents soldats no han respectat ni categoria militar, ni sexe. Tampoc l’edat. Sota les seves espases justicieres han mort prop de vint mil
heretges. Per últim, la ciutat infecta fou saquejada i cremada. La venjança divina ha resultat meravellosa!!!”
Els caps croats, començant pel mateix Simon de Montfort, assignaren a la conquesta de Besièrs, el caràcter d’intervenció divina, perquè precisament un dia 22 de Juliol durant el segle XII, els besierencs apallissaren fins a la mort a la mateixa Església de la Magdalena, al seu vescomte. Ara, segons la versió catòlica, Déu castigava aquella ofensa davant dels ulls divins d’haver assassinat un noble. La commoció per la massacre fou molt forta a tota Europa. El trobador occità Guilhem Figueira escrigué un sirventès molt significatiu l’any 1226: “D’un sirventes far en est son que m’agenssa”: “Lluïu amb l’orgull dels monstres, oh, centre de la cristiandat!
Un molt horrible pentinat, el de la infàmia, que dureu per sempre tu i el Cister, perquè sou responsables de què s’ordenés cometre a Besièrs una carnisseria tan horrible.” Després de la destrucció de Besièrs, els soldats croats romangueren tres dies a les prades properes, abans de continuar el seu macabre periple per altres contrades occitanes.
Francesc Sangar
President de SAPIÉNCIA OCCITANA
