LA BATALLA
Els alemanys es van començar a moure el 14 de desembre de 1944, a les portes del que seria un dels hiverns més crus que es recorden a la regió. Desplegant-se a la nit, la 150ª Panzebrigade va arribar a la zona de reunió prop de la localitat de Münstereifel. Caiguda la tarda la va abandonar i també els tres kampfgruppe o grups de camp abans esmentats, separant-se cap als seus diferents destins. Poc sospitaven els comandaments aliats que els alemanys estaven a punt de desfermar la seva última gran ofensiva seguint un pla tan agosarat com arriscat, amb la finalitat de neutralitzar el front nord-americà a Las Ardenes amb el consegüent canvi del curs de la guerra.
Però la intel·ligència americana ja havia detectat moviment de tropes alemanyes i va mobilitzar al gruix de la seva 101ª Divisió Aerotransportada al comandament del General Maxwell Taylor, els paracaigudistes que ja havien intervingut en el Desembarcament de Normandia el juny i fins al moment, encara no havien parat de combatre. També la 82ª Divisió Aerotransportada “All American” es va posar en marxa, al comandament del General John Gavin al costat d’algunes unitats de l’exèrcit regular.
L’avanç germànic dels primers dies va resultar imparable, les unitats americanes es van veure desbordades i el mal temps impedia que la seva aviació pogués donar suport a les tropes de terra, fent-se palesa la superioritat dels tancs alemanys. Però planava un problema urgent sobre ells: el subministrament de combustible. Tots els esforços per apoderar-se dels dipòsits de l’enemic van resultar estèrils.
Les localitats de St. Vith, Foy i la tràgica Malmedy, on van ser executats més de 200 presoners americans capturats en les primeres hores de l’ofensiva, van ser preses ràpidament pels alemanys. La quantitat de presoners aliats començava a ser un problema logístic greu. L’estat major alemany estava exultant i l’efecte sorpresa havia funcionat.
Mentrestant, a la localitat de Bastogne, la 101ª Aerotransportada protagonitzava una resistència èpica, l’episodi va suggerir al General Pattonbatejar als heroics resistents amb l’aguerrit sobrenom de “bastards de Bastogne”. Corria un 21 de Desembre quan dos oficials alemanys del Panzer Llher, al comandament del general Von Manteuffel, es van dirigir als resistents per instar-los a la rendició de la plaça, al que el Comandant Anthony McAuliffe, al comandament dels assetjats, va respondre per escrit amb una contundent expressió: “Nuts!!! (Nous)”, alhora que advertia: “morirà qualsevol maleït alemany que intenti entrar a la ciutat. Signat, el Comandant americà“.
La contesa de Bastogne va arribar a oïdes de Hitler, que es va sorprendre per la tenacitat dels defensors; això no era res més que un clar indici de com serien les coses en aquesta campanya, a més d’una inquietant sorpresa, atès que el canceller no s’explicava que a la regió s’haguessin desplegat unitats d’elit, sinó tropes regulars, un factor que no havia previst l’alt comandament alemany. Caiguda la nit, la Luftwaffe fa un terrorífic bombardeig sobre la ciutat destruint vehicles, cases, el lloc de comandament i l’hospital auxiliar.
Paral·lelament, la 7a Divisió Blindada americana protagonitzava un altre inusitat episodi de soferta resistència a la petita localitat de St Vith. Ni més ni menys que durant set interminables dies va suportar l’atac demolidor de la divisions SS-Panzer, aconseguint l’estratègic objectiu de frenar l’avanç alemany cap al riu Mosa, però al preu de quedar completament envoltats pels alemanys. El 21 de desembre, 18.000 soldats nord-americans van quedar aïllats defensant la posició de St Vith en situació desesperada.
El 22 de desembre, la climatologia va jugar a favor dels Aliats. Amb temps clar va deixar de nevar, deixant enrere unes jornades de duríssima meteorologia amb un fred intens a tota la regió i constants precipitacions de neu i pluja. No és difícil imaginar les feixugues condicions que unes tropes i altres van haver de suportar en aquest cru hivern de 1944-45.
Quan el front alemany es trobava a 48 quilòmetres del Mosa, a l’Est de la ciutat de Dinnant, va ser sorprès per una ràpida i violenta acció del III Cos de l’Exèrcit americà al comandament del llegendari Tinent General George S. Patton, que en una brillant maniobra estratègica va atacar de manera letal i decisiva el flanc esquerre enemic. D’altra banda, el gruix del cos d’Exèrcit Britànic del Mariscal Hodges i el IXè del General Simpson, van caure sobre l’ala dreta de l’exèrcit alemany –que s’havia desplegat en formació de falca–, trencant el front de les tropes del General Von Manteuffel.
El dia 23, els tancs de Patton van obrir una profunda bretxa entre les tropes alemanyes que voltaven Bastogne, obligant als alemanys a retirar-se cap a l’Est, trencant així el setge d’altres llocs com St Vith. Però en el seu replegament, els alemanys van oferir una desesperada resistència que encara duraria setmanes, fins que la regió va quedar sota el total control dels Aliats. A finals de Gener de 1945 acabava la Batalla de les Ardenes, després d’un mes de duríssimes hostilitats i condicions, deixant rere seu un gran rastre de mort i destrucció. Els Aliats van tornar a ocupar les posiciones prèvies a la contraofensiva alemanya. En 40 dies van perdre la vida uns 19.000 soldats americans i més de 15.000 alemanys. Amb aquesta fallida contraofensiva coneguda com la Batalla de les Ardenes, Hitler va esgotar els seus últims recursos i accelerar el final del Reich dels Mil anys.
El 17 de gener de 1945 el canceller anglès Winston Churchill, va voler fer un especial reconeixement públic als soldats nord-americans que van lliurar les seves vides i el seu sacrifici a Las Ardenas amb motiu d’una intervenció a la Cambra dels Comuns: “Quan recordem la nostra gloriosa història haurem de tenir cura de no reclamar per a l’Exèrcit Britànic una part que no li correspon en el que és sens dubte, la major batalla de la guerra i que serà considerada, al meu entendre, com una extraordinària batalla nord-americana“.
