IRLANDA, NACIÓ MIL·LENÀRIA

Després d’arribar a Britània al segle I d.C., els romans van desestimar envair Hibèrnia, l’altra gran illa veïna habitada com la primera per tribus celtes. Això la va deixar al marge dels efectes de la romanització fins que al segle Vè, un evangelitzador cristià la va conquerir amb la força de la paraula i l’escriptura. Avui aquesta illa és Irlanda –Éire en gaèlic– i ni el pas del temps, ni les diverses invasions, ni les guerres han acabat amb la forta voluntat identitària del poble irlandès

Per Josep M. Roselló

EL NEOLÍTIC, ELS CELTES i… SANT PATRICI
Els seus primers habitants van arribar fa uns 9.000 anys, després de l’última desglaciació i la revolució agrícola del neolític va colonitzar l’illa fa uns 6.000, deixant aquest interessant període monuments que són avui motiu de pelegrinatge de milers d’admirats visitants de tot el món. En mil·lennis posteriors van seguir arribant a l’illa nous pobladors, els més famosos van ser els pobles celtes que progressivament van arribar en diverses tongades, entre els segles VI i III a.C.

Durant els segles IV i V de la nostra Era, els pirates celtes d’Irlanda van fer del litoral de la Gran Bretanya i les seves romanitzades terres de l’Oest un lloc insegur. Cercaven botí i el rapte de persones que acabaven els seus dies com a esclaus o sent utilitzats pels druides en sacrificis humans. En una d’aquestes ràtzies, en algun lloc terra endins de l’actual Anglaterra o Gal·les (altres fonts asseguren que va ser a Escòcia), va ser capturat i deportat un jove cristià que va ser esclavitzat a Irlanda. Anys després aquest jove, ja convertit en home bregat en l’aspror de la captivitat, va aconseguir fugir del seu forçat exili irlandès, prometent tornar a la pagana Irlanda per convertir-la al cristianisme; així ho explica la llegenda. Potser hagi estat el britànic més popular d’Irlanda fins als nostres dies, el llegendari patró de l’illa; Sant Patrici.

Va ser el regne celta de l’Ulster situat al Nord, l’espai irlandès que durant més temps va ser fidel al seu paganisme, potser per això les tradicions ens expliquen que va ser aquí on va arribar Patrici, en algun lloc proper a l’actual localitat de Downpatrick i on més a fons es va haver d’emprar en la seva tasca cristianitzadora. Per això aquesta mateixa tradició explica la raó de ser, en aquesta zona de la costa est de l’Ulster de la Ruta de Sant Patrici, que ret homenatge a les aventures del sant evangelitzador de l’illa. Aquest litoral discorre entre les ciutats de Bangor i Armagh, al sud-oest de l’actual capital, Belfast, al llarg d’escenaris com esglésies i abadies –la majoria en ruïnes– de tradició patrícia, és a dir que, suposadament, el sant va estar, va passar o va fundar algun d’aquests monestirs que apareixen al llarg de la ruta.

Abans de Patrici, l’illa va ser visitada a partir del segle III per algun evangelitzador amb escàs èxit. Des de Gran Bretanya o el continent van arribar alguns eremites, disposats a emular les penúries existencials i la vida d’oració i absolut retir dels primers ascetes cristians que es van retirar a zones desèrtiques i abruptes de les províncies romanes del nord d’ Àfrica i Orient Pròxim. Aquells solitaris primers cristians arribats a Irlanda, s’instal·laven en llocs gairebé inaccessibles, com petites illes o penya-segats, lluny de qualsevol nucli poblat, sobrevivint penosament i en duríssimes condicions.

El sant va obrar el miracle cristianitzant a les elits celtes, això li va permetre fundar monestirs i impulsar la transcripció de textos clàssics grecs i romans que més tard donaria origen a la magnífica escola de copistes irlandesos, en definitiva, va posar la primera o primeres pedres de l’església irlandesa. El seu apostolat no només va portar el cristianisme a Irlanda, també la difusió de l’escriptura alfabètica desconeguda fins llavors a l’illa, a més es va iniciar el declivi de l’esclavitud que es va acabar en pocs anys acabant amb les arbitràries i espantoses litúrgies de mort pròpies de la religió druídica amb el seu panteó, en constant avidesa de sang i sacrificis humans.

Però el cristianisme que va proliferar a Irlanda era diferent, no com avui el coneixem sinó a la manera celta; cóm sinó hagués aconseguit el sant predicador, en breus dècades, conquerir l’ànima i el cor de tants irlandesos? Aquesta forma de cristianisme explicat als pagans celtes, no va constituir un corrent en si mateixa dins de la cristiandat, si no que va ser la manera i l’instrument d’apropar la nova religió a aquella societat; la història ho ha donat a conèixer com a cristianisme cèltic o celtisme cristià. Però quan Roma i la seva ortodòxia es van consolidar per sobre d’altres corrents cristianes, va cridar a capítol a la jove església irlandesa perquè acceptés els preceptes i convencions de l’ortodòxia catòlica romana, l’església irlandesa va acceptar la imposició sense objeccions i es va mantenir fidel a ells i als designis de Roma fins als nostres dies.

VÍKINGS, NORMANDS I ANGLESOS
A la fi del segle VIII, la pacificada Irlanda va patir la invasió dels víkings, interrompent un període d’esplendor cultural que havia florit al voltant de l’incipient cristianisme cèltic que després va convergir en l’ortodòxia catòlica. L’expansió dels invasors va portar la destrucció i una mena d’edat fosca que va recordar els temps del pillatge i les lluites entre els regnes celtes de l’illa patits en èpoques passades. Els víkings –com segles enrere els celtes–, van caure sobre tot Europa. Les seves embarcacions molt estables i de baix calat, remuntaven els rius de mig continent sembrant el caos i la destrucció, van arribar fins a punts tan allunyats del seu lloc d’origen com Sicília, el Nord d’Àfrica o la remota Grenlàndia, potser Amèrica del Nord i Islàndia que abans ja havia estat visitada per monjos irlandesos. En molts d’aquests llocs els víkings van fundar regnes que, tot i ser efímers, van constituir intents d’assentament en diversos punts d’Europa, també a Irlanda. L’actual capital, Dublín i altres ciutats com Cork o Limerick –entre d’altres–, van ser fundades per víkings mitjançant el segle IX.

Com ha passat en tota la soferta història europea, una invasió succeïa a una altra i al segle XII van aparèixer a l’illa els normands, això va causar la reacció d’Enric II, rei d’Anglaterra, que temorós que aquests fundessin un regne rival a Irlanda –tal com havien fet a Anglaterra–, va decidir enviar una força militar a l’illa per prevenir aquesta possibilitat, des de llavors fins avui, la presència de contingents arribats des de la Gran Bretanya ha persistit per una causa o altra fins als nostres dies, sent l’actual Ulster o Irlanda del Nord, el viu testimoni i recordatori d’aquesta situació.

Durant el segle XIV, Anglaterra va començar a ambicionar el control total de l’illa, al capdavall eren terres a explotar i una població masculina susceptible de ser reclutada a la força en les futures guerres que Anglaterra anava a lliurar. El 1541 el rei d’Anglaterra, Enric VIII, es va autoproclamar alhora, rei d’Irlanda; va considerar l’illa sencera i els seus habitants com una possessió personal i va intentar imposar la seva confessió anglicana enfrontada a Roma, cosa a la qual els irlandesos van ser reticents. A principis del segle XVII sucumbien els últims focus de resistència gaèlica, poc temps després, un important desplaçament humà d’anglesos i escocesos protestants va començar a colonitzar l’Ulster amb la idea de convertir als seus habitants a aquesta confessió, afegint així noves tensions a un àmbit que ja feia segles es trobava enrarit per la presència imposada dels anglesos, enfrontats a l’església catòlica romana. En poques dècades aquells “missioners” es van convertir en terratinents que es van ensenyorir de l’Ulster al seu gust sota la permissivitat anglesa. La ciutat de Londonderry –l’actual Derry–, al nord de l’Ulster, va esdevenir un bastió protestant resistent als constants xocs i rebel·lions dels autòctons catòlics, de la qual cosa encara avui, les sòlides muralles d’aquesta ciutat són un constatable record. Més tard, ja al segle XX, la ciutat es va fer tristament famosa, per trobar-se immersa en constants i tràgiques confrontacions entre tropes britàniques i republicans partidaris de la reunificació amb el Sud.

IRLANDA DEL NORD
Durant els segles XVII i XVIII van sorgir certs partits nacionalistes que van unir catòlics i protestants en una causa comuna: la llibertat d’Irlanda, amb significatives escomeses que gairebé sempre se saldaven del costat anglès. Al segle XIX es van organitzar importants moviments obrers i de resistència, especialment a Ulster, la zona més industrialitzada de l’illa i una de les més pròsperes del Regne Unit, que contrastava amb les greus dificultats que patia el Sud. Els irlandesos d’origen patien tota mena d’arbitrarietats, se’ls prohibia el seu idioma irlandès –descendent de l’antic gaèlic celta–; també rememorar les seves tradicions o celebrar ritus catòlics, doncs eren interpretats com un desafiament al poder anglès. En tota l’illa es van imposar diferents formes d’interpretar les lleis i els drets, segons es tractés d’irlandesos catòlics o protestants d’origen anglès. La situació era hereva dels temps de Cromwell, relegant a la població a un estatus de subjugació i sense dret a rèplica.

A mitjan segle, la situació descrita i una fam atroç va delmar a la població. Els que van poder i es van atrevir van emigrar als Estats Units, on a la majoria els esperava un futur dur però amb més oportunitats, els altres no van tenir més remei que seguir sota la fèrula dels grans propietaris britànics o, simplement, intentar sobreviure, cosa que no sempre aconseguien. Les seqüeles d’aquesta època encara s’evidencien avui a la demografia del país, que el 1840 era de més de vuit milions de persones mentre que en l’actualitat, la suma d’Irlanda i Ulster no arriba als sis milions i mig.

La situació es tornava més complexa dia a dia, així nous moviments patriòtics irlandesos, de tints progressistes i d’esquerres es van trobar davant de l’oposició de la mateixa església catòlica irlandesa, temorosa de perdre el seu poder d’influència sobre la població i de la propagació d’idees contràries als postulats catòlics, era en veritat una rivalitat entre irlandesos, els que lluitaven perquè la població seguís els designis de l’església catòlica, davant dels que volien anar molt més enllà de l’aspecte religiós i sobrepassar-lo.

El 1916 i arran de l’Aixecament de Pasqua per part dels catòlics, que va concloure en un bany de sang, es va crear l’Exèrcit Republicà Irlandès, més conegut internacionalment com a I.R.A. El seu objectiu era espolsar-se el domini britànic i crear un estat independent irlandès a l’illa a través de la lluita armada. El seu braç polític, el Sinn Féin, va guanyar unes eleccions el 1918, però abans i després d’aquest any, els actes d’hostilitat de l’IRA contra els britànics van ser tan intensos i durs que el 1921 Londres va pactar un tractat en el qual es dividia l’illa en dues zones, al Nord l’actual Ulster –ja llavors de majoria protestant–, que va passar a denominar-se Irlanda del Nord i al Sud la resta de l’illa de majoria catòlica, a la qual se li va concedir un estatus de semiindependència amb un parlament propi però supeditat a un jurament de lleialtat a la corona britànica, suscitant un procés que acabaria proclamant un estat lliure irlandès dins de la Commonwealth britànica.

Però les coses no van quedar així i molts irlandesos del Nord i del Sud, anhelaven una Irlanda unida i lliure de britànics, altrament, els partidaris del tractat amb la corona van considerar que no es podia deixar escapar l’oportunitat, després de segles, de construir un estat independent que, tot i dividit i supeditat a un jurament més nominal que efectiu, potser s’aconseguiria amb el temps reunificar el país i alliberar-lo de qualsevol imposició britànica. La discrepància esdevingué en conflicte que es va intensificar violentament entre les dues faccions. L’I.R.A. no va acceptar el tractat i es va iniciar una guerra fratricida que va concloure el 1923 amb el triomf dels partidaris del tractat. El 1937 es va aprovar una constitució que regulava el nou estat d’Irlanda i la divisió de l’illa entre Irlanda i el Regne Unit delimitat en el territori de l’antic Ulster, ara Irlanda del Nord. El 1948, deixada enrere la Segona Guerra Mundial, es va proclamar al Sud, la República d’Irlanda amb una nova constitució que la desvinculava totalment del Regne Unit i la Commonwealth.

En aquells anys, la República d’Irlanda era una contraposició a Irlanda del Nord, eren dos pols oposats i dues realitats diferents dins de l’illa. El nou estat es va tancar en si mateix, els seus traços eren ultraconservadors i contraris a qualsevol reforma social, trobant-se fermament recolzat i alhora condicionat pel poder de l’església catòlica amb el seu espès entramat parroquial a tot el país.

LA PAU
Set segles d’influència i ocupació britànica havien deixat una Irlanda del Nord on els catòlics i partidaris de la reunificació d’Irlanda eren minoria i la seva decepció va ser haver quedat separats en aquest costat de la frontera amb una administració local fortament controlada per funcionaris britànics i unionistes. En els anys seixanta del passat segle la situació de la població catòlica a Ulster va esdevenir insostenible pel clar tracte discriminatori i abusiu que havien de suportar. Va ser llavors quan va aparèixer un combatiu Moviment pels Drets Civils que va denunciar la injusta situació; això va causar inquietud en els sectors més extremadament unionistes, que veien en aquestes reivindicacions un constant perill que atemptava contra l’estatus britànic implantat a Irlanda del Nord, aquesta situació va motivar atacs violents cap a la ja discriminada població catòlica nord-irlandesa.

Fins a 1970 no es va aconseguir la igualtat de drets equiparada a tota la població de l’Ulster. Però a la fi d’aquesta dècada, la situació s’havia complicat tant que un exèrcit britànic es va instal·lar de forma permanent en el territori per protegir els punts i indrets més estratègics i significatius. Mentre l’I.R.A. empenyia amb força i destresa amb tot tipus de sabotatges i atemptats sagnants a banda i banda de la frontera, els lleials a la corona s’organitzaven en nous grupuscles paramilitars per contra–atemptar i sembrar el terror; la guerra de guerrilles havia quedat instituïda en tota la seva cruesa.

El 30 de Gener de 1972, les tropes britàniques van matar a Londonderry (avui Derry), a 13 persones durant una manifestació a favor dels Drets Civils, la data és tràgicament recordada per la comunitat catòlica i republicana com el Bloody Sunday (Diumenge Sagnant). En els següents anys i dècades, es perpetrarien noves massacres i episodis tràgics per part dels dos bàndols, uns dels més recordats són les vagues de fam dels presos irlandesos, en les que van morir 13 activistes a les presons britàniques. Mentrestant, el Regne Unit no va escatimar esforços –la majoria al marge de la seva pròpia llei–, per mantenir a ratlla els incombustibles moviments per la reunificació de l’Ulster.

Els anys 90 no van començar millor, tot i que van haver-hi proclamacions d’alt el foc que al cap poc temps es trencaven amb nous atemptats i provocacions mútues, però al final de la dècada es va iniciar un període de distensió que, després d’àrdues negociacions, va fructificar en un acord de pau, a això havia contribuït un clar canvi d’actitud de la Irlanda del Sud refredant el conflicte de la reunificació. Els temps havien canviat i al Nord ja hi havien catòlics afectes a la corona britànica i al Sud protestants que se sentien còmodes irlandesos després de mig segle d’independència i una incipient prosperitat.

L’I.R.A. va anunciar l’abandonament de la lluita armada a Irlanda del Nord el 10 d’Abril de 1998. En contrapartida, el Regne Unit alliberaria als presos polítics i es comprometia a supervisar la desarticulació dels grups paramilitars unionistes. A més, l’acord deixava oberta la possibilitat que l’Ulster decidís el seu futur més endavant per la via referendària: a optar per la reunificació amb Irlanda o bé per la continuïtat en el Regne Unit. L’acord va ser sotmès a referèndum en els dos territoris sent àmpliament aprovat (90 % a Irlanda, 75% a Ulster).

EL FUTUR
Aquest és el complex passat d’aquest sofert poble, que avui mira cap endavant i s’obre pas en una Europa en què ara, irlandesos i britànics formen part de la C.E.E., són per tant, socis polítics i econòmics. L’economia de la Irlanda independent ha fet un gir espectacular en entrar en l’anomenat Mercat Comú i s’han vist coses impensables fins fa poques dècades, com la que es va promoure a l’inici del nou segle XXI, incentivant el retorn de nord-americans d’origen irlandès a l’illa o l’arribada d’importants multinacionals que es van implantar a Irlanda atretes per la seva baixa fiscalitat, experimentant un important auge econòmic que només va ser truncat per la crisi global que va irrompre a mig món l’any 2008.

Tot i així, el país no s’ha alliberat de tensions, però han estat més centrades en l’aspecte econòmic i social, com avui passa a tot Europa, i molt menys en el polític. Tots aquests avenços els va propiciar un canvi de mentalitat profund i modernitzador en la societat irlandesa, com a mostra, l’església no va tenir més remei que acceptar que de la constitució desaparegués l’esment que expressava que el país es trobava “sota la protecció de la Santíssima Trinitat …”. El 1990, els irlandesos van triar com a presidenta del país a una dona, Mery Robinson, el 1993 es va despenalitzar l’homosexualitat i el 1995 es va legalitzar el divorci. En gairebé tots aquests aspectes els irlandesos del Sud s’han anat equiparant als del Nord, que es troben regulats sota les lleis, encara avui, més liberals del Regne Unit i influenciats per una de les economies més poderoses del món.

Avui a les carreteres de l’illa no hi ha fronteres amb barreres físiques, ni tan sols cal aturar el vehicle. Res obstaculitza el trànsit de persones i mercaderies entre les dues Irlandes, fins i tot en carreteres secundàries no hi ha ni tan sols un cartell que adverteixi que hem entrat a un altre país. Això no vol dir que a un costat i altre de l’avui invisible frontera persisteixin latents desitjos de reunificació –o de tot el contrari–, o marcades diferències entre catòlics i protestants, o que la memòria i la història no permetin l’oblit de tot el que ha succeït aquí durant segles. La veritat és que els nous temps han donat peu a vertiginosos canvis i, finalment, després de segles de cruentes disputes, la vella i bellíssima Irlanda, a un costat i altre de la frontera, sent el poder vivificant de la pau; el futur seguirà escrivint els següents capítols d’aquesta nació…